Socials

 Tema 1:L’activitat econòmica

Índex

 

1. Necessitats humanes i béns econòmics

1. L’economia

2. Els bén econòmics

3. La producció de béns al llarg de la història

 

2. Els factors de producció i els sectors econòmics

1. Els factors de producció

2. Els sectors econòmics

 

3. Els agents econòmics i el món laboral

1. Els agents econòmics

2. El món laboral

3. El problema de l’atur

4. El sector públic

 

4. Sistemes econòmics

1. L’econòmia de mercat

2. L’econòmia centralitzada 

3. El sistema mixt

 

5. Indicadors econòmics i socials

1. Els indicadors econòmics

2. Els indicadors social

1.Necessitats humanes i béns econòmics

1.1. L’econòmia

L’economia  és la ciencia que estudia les activitats que fan les persones per satisfer les seves necessitats. Es una ciencia social que estudia que el comportament de l'ésser humà a l’hora de produir i intercanviar béns.

1.2. Els béns econòmics

Les necessitats econòmiques es poden satisfer amb béns i serveis que es poden comprar o produir. Hi ha béns lliures que són il·limitats. Hi ha els béns econòmics que són escassos i tenen un preu.

Producció: Fase inicial de l’activitat econòmica consistent a combinar diversos factors per tal d’obtenir els béns o els serveis requerits.

Distribució: Fase consistent a fer arribar els béns produïts als seus consumidors.

Consum: Última etapa de l’activitat econòmica per la qual les persones consumeixen els béns o utilitzen els serveis que satisfacen les seves necessitats.

1.3. La producció de béns al llarg de la història

Els grups humans del paleolític vivien d’allò que el medi els donava. Les seves activitats se centraven en el nomadisme. Els estris que utilitzen eren molt senzills. Fabricaven eines rudimentàries de pedra, os i de fusta.

Revolució Neolítica

Fa 10.000 anys es va iniciar l’anomenada revolució neolítica i es van desenvolupar l’agricultura i ramaderia, activitats econòmiques que van fer necessària la fabricació d’eines més completes, també van aparèixer els artesans, que fabricaven estris per intercanviar-los
amb altres membres de la comunitat. L’ésser humà va millorar les seves tècniques de producció fins al punt d’obtenir excedents.                                                                                                

Revolució Industrial

La segona gran revolució econòmica va ocurrir ben entrat en el s.XVIII, quan va tenir lloc la Revolució Industrial. La Gran Bretanya en va ser bressol i va tenir una difusió molt ràpida. La industrialització es va caracteritzar per l'ús a gran escala de noves fonts d’energia i de màquines que permeten un ritme de producció molt mqés elevat que en èpoques anteriors. Van canviar la producció, l’organització del treball i el model de societat amb l’aparició del proletariat.

2.Els factors de prducció i els sectors econòmics

2.1 Els factors de producció

Per produir béns i serveis són necessaris els factors de producció, que són:

• Els recursos naturals: Per produir molts béns són necessàries les matèries primeres que ofereix la natura. Hi ha dos tipus de recursos: els renovables i els no renovables.

• El treball: És un dels motors fonamentals de l’economia, perquè no es pot entendre la producció de béns sense el treball humà.

La majoria de la població ocupada treballa per a empreses o per al sector públic, però també hi ha treballadors autònoms que treballen per compte propi.

• El capital: És un factor de producció que està constituït, bàsicament, pels immobles, per les màquines i les eines, i també pels diners que es necessiten per invertir o fer pagaments. Així doncs el capital pot ser:

• El capital físic: Fa referència a tots els elements materials, com ara els edificis, la maquinària i les eines.

• El capital humà: Consisteix en la qualificació, els coneixements, la formació i l'experiència dels treballadors que intervenen en el procès productiu. 

• El capital financer: Són els diners de què disposa per adquirir el capital físic, per finançar-ne el manteniment i la renovació, i per fer els pagaments dels impostos i dels treballadors.

2.2 Els sectors econòmics

La població activa es distribueix en tres grans sectors econòmics:

• 

  Exemple del Sector primari

  Sector Primari Inclou totes les activitats econòmiques relacionades amb l’extracció de béns i recursos del medi físic: agricultura, ramaderia, explotació forestal, pesca i mineria.

• Sector Secundari

  

  Exemple del Sector secundari

  Fa referència a les activitats dedicades a la transformació de les primeres matèries en productes manufacturats. El sector secundari comprèn la indústria, l’artesania, la producció d'energia i la construcció.

• Sector Terciari

  

  Exemple del Sector terciari

  Abraça totes les activitats econòmiques relacionades amb els
  serveis i aplega activitats tan diverses com el comerç, els transports, les comunicacions, les finances, el turisme, l'hostaleria, la sanitat, l'ensenyament... El que
  tenen en comú aquestes activitats és que no produeixen béns o objectes, sinó serveis per a persones o empreses.

3.Els agents econòmics i el món laboral

3.1. Els agents econòmics

Són aquells que duen a terme les activitats econòmiques que consisteixen en la producció, la distribució i el consum. Hi ha tres tipus d'agents: 

• Les famílies

  

  Familia

  Són unitats économiques de consum que poden estar formades per una o més persones que utilitzen els recursos econòmics que provenen dels seus salaris i rendes per comprar béns i serveis.
  

• Les empreses Són els agents de producció i distribució de béns i serveis. Poden ser privades o públiques. Pel que fa a les empreses privades, n'hi ha de diferents tipus:

• L’empresa individual El propietari de l'empresa és una sola persona, que la controla i en rep els possibles beneficis.

• L’empresa col·lectiva L'empresa és iniciativa d'un grup de socis que en comparteixen la propietat de manera proporcional al capital invertit.

• L’Estat

  

  Estat

  Hi ha empreses que depenen de l’Estat o organismes públics. Aquestes empreses generalment es dediquen a serveis bàsics o bé a sectors com l’energia i les comunicacions. Aquestes empreses es financen, els impostos que paguem i les empreses.

3.2.El món laboral

La població activa és la que treballa i exerceix una activitat remunerada, i la que està en disposició d'incorporar-se al món del treball i busca feina és la població aturada. La població no activa engloba tots aquells que no duen a terme un treball remunerat i que o bé no estan en condicions de fer-ho o bé no pretenen fer-ho en un moment determinat. Un exemple serien els que viuen de la renda.

El mercat laboral està constituït per l’oferta i la demanda de treball. La demanda de treball prové bàsicament de les empreses i el sector públic. L’Estat intervé en el mercat laboral per tal de regular-lo mitjançant lleis i normatives. El mercat laboral és força rígid, no crea nous llocs de treball de manera accelerada o il·limitada.

3.3.El problema de l’atur

Taxa d'atur a Espanya

La pèrdua de feina o no trobar-ne és un dels problemes econòmics i socials més importants en tots els països. L’atur afecta principalment als joves sense experiència laboral, les dones,  les persones més grans d’edat i persones amb poca formació académica o professional. Es pot mesurar mitjançant la taxa d'atur, que reflecteix el percentatge de població activa que no treballa, i és un indicador l'evolució del mercat laboral.

3.4. El sector públic

Les funcions del sector públic tenen una gran importància en l’activitat econòmica:

• Estableix la normativa que regula la totalitat de l’activitat econòmica.

• Presta serveis públics que generen molts llocs de treball.

• Promou l’activitat econòmica amb la construcció d’infraestructures i equipaments, i la prestació de serveis.

• Atorga subvencions i crèdits per incentivar l’activitat econòmica del sector privat.

• És consumidor d’una gran quantitat de béns i serveis produïts pel sector privat

4.Sistemes econòmics

Anomenem sistema econòmic el conjunt de mecanismes que controlen la producció dels béns i els serveis que satisfacen les necessitats bàsiques d’una societat. En el món contemporani s’han definit dos grans models econòmics: el capitalista i el socialista.

4.1. L'economia de mercat

Capalisme

El sistema capitalista o l’economia de mercat és, amb variacions, el sistema més estès
actualment. Presenta les següents característiques:

• Propietat privada dels mitjans de producció.

•  L'Estat té una intervenció nul·la o molt limitada en els afers economics.

•  Protagonisme del lliure mercat. Les lleis de l'oferta i la demanda regulen la producció i els preus.

•  L' obtenció del màxim benefici és l'objectiu basic de tota activitat económica.

4.2. L’economia centralitzada

El model socialista

Socialisme

va ser un sistema molt estés a partir del final de la 2ª Guerra Mundial. Avui dia, però, aquest model està en crisi i molts países socialistes han fet la transició cap a una economia de mercat. Aquest sistema es caracteritza per:

• L'Estat és el propietari de tots els mitjans de producció.

• La propietat privada és molt reduïda o esta completament abolida.

• L'Estat dirigeix i planifica totes les activitats econòmiques,decideix que es produeix i en quina quantitat.

4.3.El sistema mixt

Malgrat que el sistema capitalista és el majoritari, aquest model canvia entre uns països i uns altres en funció del nivell d'intervenció de l'Estat en l'economia.

A la majoria de països capitalistes, l'Estat té un important paper economic, garanteix la propietat privada, gestiona empreses públiques i regula el funcionament del mercat i la política laboral i social.

5.Indicadors econòmics i socials

5.1. Els indicadors econòmics

Faciliten informació sobre la situació actual i les perspectives de futur de l’economía d'un país. Els més importants són:

• PIB Correspon al valor de béns i serveis produïts durant 1 any en un país. El PIB per habitant s'obté dividint el PIB d’un Estat per la seva població.

• PNB Correspon al valor de béns i serveis produïts per un país, del qual s’ha restat la part generada pels estrangers presents al país i s’hi suma la part generada pels ciutadans del país estranger.

• IPC Aquest indicador Amb aquest indicador es valoren els preus d'un conjunt de productes per saber com evoluciona el cost de la vida.

• Inflació Es l’augment dels preus dels productes.

• Dèficit públic És l'excés de la despensa d’un Estat per damunt dels ingressos.

• Deute públic És el conjunt de deutes que l’Estat manté amb els particulars o altres estats.

5.2.Els indicadors socials

Es tracta d’una sèrie de dades que ens permeten mesurar aquells aspectes que tenen una incidència directa sobre la població, i que reflecteixen situacions reals de riquesa o pobresa d’un país.Se centren tant en aspectes demografics. Alguns d'aquests indicadors són la taxa de mortalitat infantil, esperança de vida, l'índex d'escolarització, la taxa d’alfabetització, el nombre de metges i llits d’hospital per cada 1000 habitants, i la despensa pública en salut, educació i recerca. Alguns índexs agrupen diverses variables, com és el cas de IDH.

Tema 2:Les activitats agràries i pesqueres

Index

1. Factors que condicionen l’espai agrari

1. La diversitat dels espais agraris

2. Factors físics

3. Factors humans

2. Paisatges agraris i sistemes de conrreu

1. La parcel·lació

2. Els sistemes de conrreu

3. L’agricultura tradicional

1. Els sistemes agrícoles tradicionals

2. L’agricultura mediterrània

4. L’agricultura de mercat

1. Agricultura especulativa

2. Agricultura intensiva de l’Europa occidental

3. Agricultura de plantació

5. L’aprofitament forestal i la desforestació

1. L’explotació de recursos forestals

2. Tipus de bosc i la seva explotació

6. La ramaderia

1. La ramaderia extensiva

2. La ramaderia intensiva

7. La pesca

1. L’explotació dels recursos pesquers

2. La sobrepesca

3. L’aqüicultura

1.Factors que condicionen l’espai agrari

1.1. La diversitat dels espais agraris.

No tots els sòls s'utilitzen per a I’agricultura, perquè alguns són muntanyes i boscos, i d’altres s'utilitzen pera pastures o pertanyen a zones desertiques o rocoses difícils de conrear. Els espais agraris són molt diversos a escala mundial, perquè estàn condicionats per diferents factors que n'han marcat l’evolució i la configuració.

1.2. Factors físics

Els factors físics amb influencia sobre I’agricultura són el clima, el relleu i el sol.

• El clima és el que té una incidencia més gran en I’agricultura, ja que les pluges i la temperatura determinen les classes de plantes que es poden conrear en una zona.

• El relleu dificulta o afavoreix I’actívítat agrícola segons que el terreny sigui accidentat o pla; el clima també hi actua com a modificador perquè les temperatures són més baixes a mesura que augmenta l'altitud.

• El sòl. La cornposícíó del sol té molta importancia, perqué segons quina sigui, el grau de fertilitat de la terra serà més elevat o menys, o un sòl serà més apropiat o menys per a un determinat tipus de conreu.

1.3. Factors humans

El paisatge natural també experimenta canvis a causa de la intervenció humana. Aquests canvis es poden dividir en: dernográfics, socioeconòmics i politics.

• Els factors demògrafics fan referència a la pressió demogràfica que exerceixen els diferents grups humans sobre la superficie agraria.

• Els factors socioeconòmics són:

• El volum de la població. L'augment de la població determina que també augmenti la superficie conreada. Aquest fet comporta de vegades l' extensió de conreus a zones on la qualitat del sòl no és l'adequada i la utilització de tècniques agrícoles que malmeten aquest sol.

• La dimensió de les explotacions. En aquest sentit, diferenciem latifundi, propietat mitjana i minifundi.

• L'aplicació d'avenços tècnics i científics: maquinària agrícola, llavors seleccionades, plaguicides,etc.  

• La incidència del mercat. L’agricultura de mercat està destinada a obtenir la máxima producció i, per tant, el màxim benefici; en canvi, l'agricultura de subsistencia només satisfà les necessitats de petites comunitats.

• Els factors politics. Les polítiques agraries que apliquen un govern o organismes internacionals com la FAO també afecten l'espai agrari. Destaquen per la seva importancia:

• Les reformes agràries Tenen l'objectiu de millorar la situació social i económica dels agricultors.

L’aplicació de programes agraris i de desenvolupament rural Concessió de subvencions, préstecs a baix interés, ajuts a la formació i la investigació agrícola, etc. Un exemple clar d'aquestes mesures són les polítiques agrícoles que aplica la Unió Europea.

2.Paisatges agraris i sistemes de conreu

Gairebé hi ha tantes classes de paisatges agraris com climes i tipus de terreny. Hi ha dos elements fonamentals que caracteritzen els paisatges agraris.

2.1. La parcel·lació

Una parcel·la és cadascuna de les parts en les quals es divideix un paisatge agrari. Segons la mida o la delimitació d'aquestes parcel·les, els camps poden ser oberts o closos.

• Openfield Aquest paisatge agrari s'estén per àmplies zones de l'Europa central i es caracteritza per l'existència de camps oberts, sense cap mena de tanques naturals ni artificials. Les parcel-les soleo ser allargassa-des, i en podem trobar al voltant dels pobles.

• Bocage Es tracta d'un paisatge agrari formar per camps tancats generalment per mitjà d'arbres, arbustos i parets. Les parcel·les tenen forma regular, tot i que presenten dimensions molt desiguals. És un tipus de paisatge que es va estendre per la zona atlàntica d'Europa.

2.2. Els sistemes de conreu

Podem distinguir diferents sistemes de conreu:

• Segons l’aprofitament de la parcel·la:

• Agricultura intensiva És la que intenta aconseguir el rnàxim rendiment de la terra amb fortes inversions en maquinaria, adobs, fertilitzants i llavors seleccionades. Per regla general, es dóna en zones de regadiu amb terrenys fèrtils, que són preparats per obtenir més d'una collita al llarg de l'any. No tota l'agricultura intensiva gaudeix d'un alt nivell tecnològic, així, en alguns països de l'Àsia monsònica, un gran nombre de camperols es dediquen al cultiu intensiu de l'arròs utilitzant tècniques tradicionals.

• Agricultura extensiva Es practica sobre grans extensions de terreny, generalment en zones amb poca densitat de població. En l'agricultura extensiva tradicional no es cultiva tota la superfície disponible, sinó que es deixa reposar una part del sòl per tal d'evitar l'esgotament de les ter res. És una agricultura poc avançada que encara fa servir mitjans força rudimentaris.

L'agricultura extensiva evolucionada té una finalitat comercial, i s’hi utilitzen mitjans moderns que permeten conrear grans extensions amb poca mà d'obra. Es es produeix l'especialització en un sol conreu, que es destina al mercat. En són un exemple les grans àrees cerealístiques dels Estats Units.

• En funció de les èspecies conreades:

• Monocultiu Es tracta del conreu d'un sol producte, destinat generalment al mercat mundial. Permet un alt grau d'especialització i garanteix produccions molt elevades. Les grans explotacions agràries dedicades al monocultiu estan molt tecnificades i mecanitzades, com succeeix amb les plantacions tropicals.

Policultiu Es tracta del conreu de diferents productes, normalment destinats a l'alimentació de la familia pagesa o al mercat local i comarcal. Es practica en parcel·les petites i mitjanes, que no permeten el nivell de mecanització d'una gran explotació.

3.L’agricultura tradicional

Aquests sistemes de conreus es caracteritzen, per l'ús d'una tecnologia endarrerida, que dóna lloc a una escassa productivitat. Entre aquests sistemes destaquem:

• L’agricultura extensiva de subsistència Es tracta d'una agricultura poc desenvolupada d'autoconsum. Es localitza en algunes regions del Tercer Món, com ara les àrees pobres d'Àfrica, d’Asia i de l'América Llatina. Es caracteritza per un ús extensiu del sòl i una baixa productivitat.

• L’agricultura itinerant És un tipus d'agricultura de subsistencia que es pràctica al' América Central, la conca de l'Amazones, l'Àfrica central i el sud-est asiàtic, Consisteix en el conreu d'una clapa de bosc, o de sabana, que previament ha estat desforestat i cremat; les cendres s'utilitzen com a adob. Al cap d'unes quantes collites, però la terra va perdent riquesa natural, i s'ha abandonar. S'hi practica el policultiu, que varia molt segons les regions del planeta.

• L’agricultura irrigada intensiva Es tracta d'una agricultura intensiva amb una producció orientada a alimentar una població molt gran en zones molt densament poblades com el sud-est asiàtic i en zones regades d' África i de l'Orient Mitjá. N'és un exemple el conreu de l'arròs a l'Àsia monsònica.

3.2. L’agricultura mediterrània

L’agricultura mediterrània és un clar exemple de sistema agrari tradicional que ha experimentat força canvis.

• L’agricultura de secà Els conreus més característics del paisatge mediterrani són el blat, la vinya i l'olivera, adaptats perfectament a una zona de pluges escasses i irregulars. Les tecniques, pero, han evolucionat molt en els darrers temps. El guaret ha anat desapareixent i ha augmentat la mecanització de les tasques agrícoles.

• L’agricultura de regadiu Es tracta d'una agricultura intensiva, més rendible que els conreus mediterranis tradicionals. Actualment s'apliquen avenços tècnics com el reg per aspersió o el gota a gota. Els cultius més estesos són les hortalisses, els arbres fruiters i, en una proporció inferior, els farratges.

En algunes zones s'ha desenvolupat una agricultura intensiva basada en els hivernacles. Aprofitant les característiques del clima artificial, s'aconsegueix una producció primerenca en una època en que els mercats estan desproverts. Per aixo la seva comercialització és rápida i se n'obtenen preus molt alts.

4.L’agricultura de mercat

Aquest tipus d'agricultura és cada vegada més especulativa, perqué busca obtenir el màxim rendiment per tal d'orientar la seva producció amb vista al mercat. Per tal d'aconseguir força excedents aplica, doncs, tècniques de conreu cada vegada més sofisticades. Hi ha diferents tipus d'agricultura orientada al mercat:

4.1.Agricultura especulativa

Pròpia de països que disposen de grans espais aptes per al cultiu, com és el cas dels Estats Units, el Canadá i Australia. A partir del segle XIX, amb la revolució dels mitjans de transport, aquests països van orientar la seva agricultura cap a l'exportació. Es va anar consolidant un paisatge agrari característic: el de les grans planes de conreus extensius de cereals.

4.2.Agricultura intensiva de l’Europa Occidental

El paisatge agrari europeu és molt divers, per raons tant físiques com humanes. A l'Europa occidental el tipus d'explotació dominant és la familiar i es duu a terme una agricultura força mecanitzada amb fortes inversions de capital que genera uns alts rendiments. El nombre de gent que es dedica a l'agricultura és escàs i tendeix a disminuir. Aquest fet evidencia els problemes que avui pateix l'agricultura europea.

4.3.Agricultura de plantació

Les plantacions van aparèixer al segle XVI, com a conseqüència

de la colonització europea. En trobem a les zones tropicals i subtropicals d'Amèrica, Àfrica i Àsia, especialitzades en el conreu de productes com sucre, cafè, cacau, tèo fruita tropical. Solen estar en mans de multinacionals que busquen produir amb els costos més baixos possibles i que també controlen a distribució dels productes conreats. Es caracteritzen per:

• Assolir unes grans dimensions

• Produir en gran quantitat i estar molt tecnificades

• Ocupar una mà d’obra abundant i barata

5.L’aprofitament forestal i la deforestació

5.1.L’explotació dels recursos forestals

L'explotació forestal consisteix en la gestió i aprofitament de la riquesa dels boscos, i en el conreu d'algunes espècies per produir fusta i arbres per a la repoblació forestal. Actualment constitueix una activitat económica destacada en països que disposen d'una important superficie boscosa.

5.2.Tipus de bosc i la seva explotació

Els boscos ocupen el 31% de la superficie total de terra. Actualment només queden grans extensions de boscos en estat natural en països com la Federació Russa, el Canadà, el Brasil, la Xina i els Estats Units. Les grans zones forestals del món són les següents:

• El bosc equatorial Destaquen la conca de l' Amazones, a l' América del Sud, i la del Congo, a l' África. Es tracta de selves situades en zones cálides amb pluja abundant i regular durant tot l'any. Hi ha una gran diversitat d'espècies d'arbres d'un gran valor econòmic. Aquest fet explica, en part, l'explotació excessiva i incontrolada de grans regions selvàtiques tropicals. A més de fustes tan valuoses com la caoba, el cedre i el banús, de la selva equatorial s'extreuen productes com el cautxú, olis vegetals i plantes medicinals.

• El bosc boreal Es localitza a l'hemisferi nord, en zones de clima fred. Hi creixen espècies d'arbres resistents als rigors climàtics. El bosc més abundant és el de coníferes de fusta tova, molt emprada en fusteria, construcció d'habitatges i fabricació de paper.

El bosc temperat El bosc més característic de les zones temperades del planeta és el d'arbres de fulla caduca. Trobem zones de bosc temperat en tots els continents, excepte a l’Àfrica. Aquest tipus de bosc no ocupa àrees gaire extenses, perquè creix en zones torca poblades. Del bosc temperat s'extreuen fustes dures, molt utilitzades en fusteria i fabricació de mobles.

6.La ramaderia

La ramaderia és l'activitat económica que consisteix en la domesticació i explotació d'animals per obtenir-ne productes. Alguns animals també s'utilitza per fer tasques agrícoles. Els principals tipus de ramaderia són la intensiva i l'extensiva. Totes dues tenen un carácter eminentment comercial. La pràctica de l'una o de l'altra esta fortament condicionada per factors físics i humans, com el clima i el grau de desenvolupament econòmic d'un país.

6.1.La ramaderia extensiva

• Es caracteritza per la necessitat de grans espais on els ramats pasturen, s'alimenten d'herbes que creixen de manera natural. Això no impedeix, que els animals puguin rebre una alimentació complementaria en espais tancats. En algunes zones molt seques del món es desenvolupa una ramaderia de subsistencia amb pastors nómades que tenen cura de ramats d’ovelles i cabres.

• No requereix unes instal·lacions tan sofisticades com la ramaderia intensiva ni ocupa gaire mà d'obra perqué els ramats s'alimenten a l'aire lliure. Tot i així, es necessita disposar de capital per fer operacions comercials de compra i venda del bestiar.

• És una ramaderia fonamentalment ovina i bovina, tot i que en alguns països és dóna també amb el bestiar equí i caprí. Aquest tipus de ramaderia es practica generalment en països amb terra de pastura abundant.

6.2.La ramaderia intensiva

• Consisteix en la cria del bestiar de manera estabulada, en instal·lacions tancades on els animals són alimentats amb pinsos i són sotmesos a un seguiment veterinari regular per evitar malalties.

• Les granges tenen un alt grau de tecnificació i aconsegueixen una productivitat molt elevada, no solament pel que fa a la carn, sinó també en productes com la llet i els ous. La ramaderia intensiva, fortament especialitzada, és la més característica dels països desenvolupats, que disposen de tècniques avançades i importants indústries de transformació dependents de la producció ramadera.

7.La pesca

La pesca és l'activitat económica que consisteix en la captura de peixos i altres animals aquàtics al mar, als llacs o als rius. Actualment la població mundial obté de la pesca el 16 % de les proteïnes animals que consumeix, el 30% en alguns països asiàtics, on és una part fonamental de la dieta. Pel que fa als països pesquers més importants del món, cal destacar els següents: la Xina, el Perú, el Japó, els Estats Units, Xile, Rússia, l'Índia, Tailandia, Noruega, Islandia, les Filipines, Dinamarca i Espanya.

7.1.L’explotació de recursos pesquers

No totes les aigües són igualment propícies per a la pesca, ja que les zones on es concentra més quantitat de peix i el nombre de captures és més elevat són aquelles que tenen unes condicions determinades: abundancia de plancton, temperatura de l'aigua favorable i confluencia de diferents corrents marins.

Les principals àrees de pesca a escala mundial són:

• Zona de l’Atlàntic (22%) principalment el nord d'Europa i les costes de l’Àfrica occidental.

• Zona del Pacífic (68%)  les costes asiàtiques del Pacífic i les costes de l'America del Sud.

• Zona de l’Índic (9%)   sobretot les costes de l'Índia, i Tailàndia i Indonèsia.

7.2.La sobrepesca

Un dels principals problemes que pateix la pesca avui dia és l'esgotament dels recursos marins. Aquestes es deu principalment a la sobreexplotació, que posa en perill la reproducció i la renovació de moltes especies. Diferents organitzacions internacionals i governs de tot el món han aprovat mesures per resoldre aquest problema, com són la restricció de determinades tècniques de pesca, com l'arrossegament, que malmeten l'entorn; l'establiment de dimensions mínimes en les captures; la imposició de temporades de veda pesquera, i la limitació de la capacitat de les flotes.

7.3.L’aqüicultura

L'aqüicultura és el conjunt d'activitats destinades a la producció massiva d'espècies aquàtiques. A causa de l'elevat consum, ha augmentat de manera significativa la